LES POLÍTIQUES DE COMMEMORACIONS

LES POLÍTIQUES DE COMMEMORACIONS

En les últimes dècades hi ha hagut un augment de les commemoracions, dels actes per rememorar fets del passat, sobretot aquells que han provocat dolor i patiment a la societat. Aquests actes, són una manifestació de la memòria, més que de la història i, a més, barregen aspectes com el ritual, la festivitat o la cerimònia.

Molts investigadors, per exemple Tzvetan Todorov creu que aquest augment és degut a un ús abusiu i compulsiu de la memòria i de la necessitat de recordar; d’altres com Pierre Nora veu aquest augment de les commemoracions com una obsessió.

Aquesta necessitat per recordar el passat és una reacció a l’oblit progressiu dels testimonis que resten i d’emplenar aquest buit, però alhora el deure de memòria convida a fer una reflexió sobre el passat, el present i el futur.

Però els actes commemoratius porten un valor d’identitat, tant a nivell nacional com a regional. Aquest valor d’identitat canvia segons els contextos polítics de cada nació, perquè la identitat és un aspecte que està en debat constant. Per tant, podem dir que les commemoracions contribueixen a definir les identitats i a legitimar polítiques.

Actualment, la recuperació de la memòria té un paper polític important. Els testimonis que queden d’aquells fets s’han convertit en herois i se’ls hi ha donat un estatus de font potencial, a més de convertir-los en portaveus de les víctimes. Però fer aquestes classificacions és perillós perquè convertim la història en un relat de culpables i de víctimes, ens convertim en jutges d’uns fets que no coneixem en primera persona, sinó a través dels records dels supervivents. Aquests records poden canviar segons el context que viu el testimoni, no dic que siguin falsos ni que ens els haguem de creure com la única veritat, sinó que com a historiadors i individus que formem part d’una societat, hauríem d’anar en compte i ser el més neutre possibles, escoltar les dues cares d’una mateixa moneda i que cadascú pogués fer les seves reflexions, independentment de la ideologia o nacionalitat, perquè crec que es tracte de donar a conèixer a tothom el que va succeir.

Avui, amb tot aquest fervor de les commemoracions, crec que només es tenen en compte les víctimes i no els culpables, per dir-ho d’alguna manera. No dic que se’ls hi hagin de fer monuments, però també tenen dret a ser recordats pel que van fer.

Paul Ricoeur, cita que la memòria es veu manipulada per tot aquest fervor, no només per part de la societat, sinó des de les institucions polítiques.

Una adequada política de commemoracions, hauria de tenir en compte aquests aspectes i no deixar que el passat es converteixi en un objecte de consum, com està passant. Però s’ha de reconèixer que aquesta situació és nova per els Estats i el que pretenen és fer lleis per preservar, mantenir, inculcar i orientar la memòria, la institucionalitzen dins d’un marc jurídic. Aquestes lleis poden o haurien de poder ser discutides perquè estan contribuint a què s’instauri una norma oficial i estan transformant la veritat històrica en una veritat d’Estat. Existeix el debat sobre si la veritat històrica necessita protecció legal o ha de ser el resultat d’una recerca lliure, perquè no és just que evolucioni segons les majories parlamentàries, ja que no tenen la capacitat per jutjar el passat.

Tota nació té una memòria que ha d’assumir, li agradi o no, independentment dels fets o de les polítiques actuals. Els Estats han de permetre als historiadors poder fer una recerca lliure, sense prejudicis. Crec que les polítiques de commemoracions han de reconèixer la responsabilitat històrica de cada poble, sinó, la democràcia no seria creïble.